Més d'un centenar d'esglésies romàniques esquitxen el territori de l'Alt Urgell, que va ser una de les vies de penetració de les idees estètiques europees. Avui es pot dir, gràcies al seu excel·lent estat de conservació i a la seva diversitat de tipologies, que la comarca és una reserva romànica.

Pràcticament impermeables al gòtic de les grans ciutats, l’interès d’aquest centenar de temples romànics de l’alt país d’Urgell rau en l’enorme diversitat tipològica: des de la gran catedral del romànic català de la Seu d'Urgell fins a les més minúscules ermites, passant per les esglésies parroquials que han acompanyat la vida dels pobles.

La Foradada, el Morro de l’Abella i el salt de Sallent són el centre de totes les mirades quan parlem de Collsacabra, un altiplà suspès entre cingles espectaculars. Són espais de gran bellesa molt estimats pels habitants de la zona, i els municipis busquen solucions imaginatives per evitar-hi massificacions i preservar uns entorns naturals fràgils i singulars.

“Els visitants són benvinguts sempre que ens visitin amb respecte, per això hi havia un informador que els explicava que la Foradada era un lloc molt estimat pels veïns de la zona i els demanava que en tinguessin cura”, expliquen des de Santuarisnaturals.org, una plataforma sense ànim de lucre que va dissenyar la normativa que actualment regula aquest espai. Una normativa que prohibeix banyar-se als gorgs, fer pícnic a la zona, portar els gossos deslligats i fer soroll. Perquè els santuaris necessiten silenci i tranquil·litat per ser admirats.

Els ibers ja hi feien vi, a la Terra Alta. Una tradició mil·lenària que ha viscut en temps moderns a l'ombra d'altres territoris vitivinícoles veïns. Ara viu un desvetllament: cellers i empreses de guiatge treballen per posar la Terra Alta en el mapa de les millors destinacions enoturístiques.

Generós, poètic, imaginatiu i amb el perfum dels cels. Aquests són alguns dels atributs que Joan Perucho va dedicar al producte més excels de la Terra Alta, el vi, capaç, deia, d’elevar-nos a una vida més enlairada i recordar-nos la bondat del món. Sobre com deu ser el perfum dels cels només te’n pots fer una idea olorant copes, trulls i cellers, ceps i raïms, tines i mans de vinaters que també han elevat la comarca al llarg dels segles.

Són els artífexs d’una tradició vitivinícola que ha establert l’experiència capturant les aromes de la terra per transformar-les en vi, una alquímia màgica gestada amb filigrana, passió, humilitat i esforç. Ara, els trulls han deixat de ser dipòsits foscos d’embriaguesa i els elaboradors els han obert al món teixint aliances entre la natura, el coneixement, la tecnologia, la tradició, l’autenticitat i la curiositat de qui els visita.

Quasi en estat natural. Situada al vessant nord del cap de Creus i fins a arribar a Portbou, la gent de la zona la coneix com la mar d’Amunt. Una denominació que va néixer a Cadaqués per referir-se a aquella tramada de mar que venia després d’haver remuntat l’extrem del cap de Creus, allà on aquest entra més endins del mar i un canvi de vents i de direcció en la navegació posa les coses difícils.

Anant de sud a nord, parlem del Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Colera i Portbou. Cinc pobles abocats a un mar, com deia Pla, “que exerceix una suggestió contínua” i que volen impulsar un turisme que no els acabi negant la identitat, com ha passat en altres geografies. Un turisme sostenible i respectuós, aquest és el repte. Des d’aquí, us proposem un tast d’aquesta gropada de mar i natura que es diu mar d’Amunt.

Més enllà de Benidorm i la costa, hi ha una Marina Baixa agrícola i encalmada, de valls, fonts i barrancs, custodiada per serres imponents com la d’Aitana, el Puigcampana o Bèrnia i amb pobles deliciosos com el Castell de Guadalest, Confrides o Polop. Descobrim la ‘cara B’ de la Costa Blanca.

D’esquena a la mar, el bullici i els gratacels, entre camps d’ametlers, vinyes i oliveres, s’amaga un conjunt de petites poblacions arrecerades als peus d’altes muntanyes, com la blanca i nua Aitana (1.558 m) —després del Penyagolosa, la serra més enlairada del País Valencià—, el Puigcampana (1.436 m) o Bèrnia (1.054 m).

A les muntanyes de Prades els visitants ja no miren exclusivament cap al terra, solcat de camins i senders. Ara, també alcen la vista cap al cel estrellat. I ho fan sota la supervisió dels experts del Parc Astronòmic Muntanyes de Prades, un espai de divulgació i recerca que, en molt poc temps, s’ha situat en la primera línia dels observatoris de la Península. De fet, a les acaballes de novembre tot just es va fer públic que les muntanyes de Prades i el Parc Natural de la Serra de Montsant havien rebut la certificació internacional de destinació turística Starlight i que la Generalitat certificava la zona com a espai de medi nocturn protegit. És el cel fosc protegit més gran d’Europa al voltant d’un parc natural.

Al darrere del Parc Astronòmic Muntanyes de Prades hi ha dos somiadors, Aleix Roig i Georgina Serven, maresmencs apassionats de l’astronomia que van recórrer el país buscant el lloc idoni per ubicar el seu observatori astronòmic particular. I va resultar que a la coneguda com a vila vermella hi van trobar allò que l’Aleix defineix com “un cel de Champions”. El poble, explica el divulgador científic i guia del Parc, “té unes característiques per a l’observació del cel extraordinàries, perquè és una població molt elevada, amb dues grans serralades, la Mussara i la Llena, que la protegeixen de la contaminació lumínica de Tarragona i el pla de Lleida, i, per tant, té uns índexs de foscor molt elevats”.

Els catorze municipis que conformen es Pla de Mallorca comparteixen vocació pagesa, geografia i fesomia. Els pobles apareixen de sobte, amb cases apinyades al voltant d’un temple situat al punt més alt, envoltats de camps llaurats amb cura. Aquesta comarca interior manté les tradicions, una gastronomia excelsa i, sobretot, una manera de viure. Destil·la autenticitat i fa bocins els tòpics de la Mallorca turística.

Sineu, Petra, Sant Joan, Algaida o Costitx atrauen els qui fugen del renou urbà per cercar la calma entesa com a qualitat de vida. La comarca des Pla ocupa gairebé un 22% del territori de Mallorca, una depressió flanquejada per la serra de Tramuntana i les serres de Llevant. Tot i el seu nom, no és una planura absoluta: presenta turons coronats per pobles, ermites o santuaris, i, al voltant, camps de cereals, vinya, farratge o arbres a escala humana com albercoquers, ametlers i garrovers, sota els quals pasturen ramats d’ovelles i algun porc negre.

Fa prop de 150 anys que l’excursionisme a Catalunya feia els primers passos en indrets que ja aleshores atreien per la seva bellesa natural, sovint ben emmarcada entre enclavaments esculpits per la presència humana al llarg dels segles, solcats de masies, ermites, camps de conreu i boscos. Va ser el cas del Montseny, un mosaic de paisatges atractiu per a aquells primers excursionistes. 

Eren temps de descoberta, d’inicis del turisme i de la moda de la classe benestant de sortir de la ciutat industrial per cercar els beneficiosos aires de la muntanya. Un segle i mig després, el Montseny conserva el seu atractiu intacte, i és precisament aquesta cerca de salut i refugi una de les motivacions principals de molts dels visitants d’aquests paratges. Lluny ara de ser un plaer dels més rics, la proximitat i la varietat de propostes orientades al benestar que neixen als entorns del Montseny esdevenen un reclam tan seductor com necessari.

L’aigua, els boscos i les pastures són els protagonistes d’un paisatge protegit com a parc nacional que als anys cinquanta del segle passat ja es promocionava en cartells publicitaris que guanyaven premis. Certament, ja fa moltes dècades que a Aigüestortes i Sant Maurici es promou el turisme tranquil i responsable, on el gaudi de la natura i de la cultura de l’alta muntanya és oxigen pur per a les ments més curioses.

Un dels grans elements del Parc és l’aigua, sigui en forma d’estanys, sigui en forma d’aigües tortes. D’estanys, se’n compten uns 150, tot i que també n’hi ha uns 120 que a finals d’estiu ja s’han assecat. De fet, al parc es troba la màxima concentració d’estanys dels Pirineus, formats durant la desglaciació de fa uns 10.000 anys. La combinació d’estanys i aigües tortes forma un mosaic meravellós al circ de Colomèrs, on un plàcid passeig permet gaudir de tota mena de papallones i flors de colors. Algunes són molt vistoses —pulsatil·les, gencianes, acònits, orquídies...— i d’altres són més modestes, però ben curioses: les violes d’aigua, per exemple, són unes plantes carnívores que sempre tenen petits insectes enganxats a les fulles.

La millor manera de conèixer el Parc és a peu. No hi ha empresa de senderisme que no hi ofereixi rutes. Entre els itineraris més coneguts hi ha el sender GR 11, que el creua pel mig, i la prestigiosa i pionera travessa de refugi en refugi, Carros de Foc. Però els recorreguts són infinits i permeten fer-se una idea, no només dels paisatges, sinó també de les activitats tradicionals.

Els passos us esmorteixen fins que us foneu en el paisatge. Anar a peu pot semblar un viatge senzill. Però no ho és: requereix tots els sentits. O pot semblar modest. Tampoc no ho és: enriqueix en tots els sentits. És fent un pas rere un altre, un dia i l’endemà, i carregant la motxilla a sobre, quan us adoneu de les poques coses que necessiteu. Cada pas és una descoberta, i teniu temps per escoltar, mirar, olorar, tocar i degustar. Quan us creueu amb altres caminants, és fàcil començar una conversa. Desperteu simpaties als llogarencs, us indiquen, us expliquen i us ajuden a fer que tot sigui més fàcil. I llavors, descobriu el plaer de caminar, i caminant us enamoreu de la terra que trepitgeu. Amb aquest esperit va néixer La Volta a Peu a la Garrotxa, una nova proposta ecoturística que permet conèixer el territori de manera plena i conscient, amb els peus a terra i l’ànima connectada amb l’entorn.

Coneguda pels volcans i per la fageda d’en Jordà, i situada al nord-est del Principat, la Garrotxa és d’una gran riquesa paisatgística i natural que conserva un important patrimoni cultural. De la prehistòria a la romanització, de l’època medieval a les revoltes remences, de les carlinades a la revolució industrial, de la Guerra Civil Espanyola a les noves comunicacions, el llegat històric ha anat deixant empremta a una manera de fer i a una manera de ser. Us proposem, doncs, amb la nova proposta de La Volta a Peu a la Garrotxa, un viatge que us submergirà en la terra de volcans, de fagedes, de rouredes, rius, gorgues i salts, de patrimoni romànic amb santuaris i ermites, pobles, llocs i llogarets singulars, vistes sorprenents, patrimoni arqueològic industrial i arquitectura llorejada.